miércoles, 14 de noviembre de 2012

corrents cinematografiques

Cinema ull

el cinema ull es una teoría creada per dziga vertov

les seves caracteristiques son:

objectividad
no té preparació previa
pensar que la camara veu millor que el ull huma
no hi ha guions,ni decorats, ni actors profesionals

la filosofia de Vertiw era que atraves de la camara captar les accions de la vida, utilitzan els metododes mes sencills

En 1919, Vertov i uns altres joves cineastes, van crear un grup anomenat Kinoks (Cinema-Ull). . Entre 1922 i 1923, Vertov i la seva esposa van publicar diversos manifestos en publicacions d'avantguarda, desenvolupant la seva teoria del Cinema-Ull. Vertov i els altres membres del grup rebutgen de pla tots els elements del cinema convencional: des de l'escriptura prèvia d'un guió fins a la utilització d'actors professionals, passant pel rodatge en estudis, els decorats, la il·luminació, etc. El seu objectiu era captar la "veritat" cinematogràfica, muntant fragments d'actualitat de manera que permetessin conèixer una veritat més profunda que no pot ser percebuda per l'ull. "fragments d'energia real que, mitjançant l'art del muntatge, es van acumulant fins a formar un tot global", permetent "veure i mostrar el món des del punt de vista de la revolució proletaria mundial".


dziga vertov: va acabant fent cinema-verite.

                                                        3 songs eicae lenin (1934)

NOUVELLE VAGUE

Aquesta corrent francesa es basava en el fet de fugir d’una exuberància formal. Tendia cap al naturalisme expressiu, fugint també de la comercialitat. Es volia redefinir la crítica cinematogràfica i aconseguir ser portaveus d’una “nova onada” en el cinema francès. Un exemple, a nivell teòric, va ser la revista “La Revue du Cinema” (1947), més tard anomenada “Cahiers du Cinéma” (1951).

Al número 31 de “Cahiers”, Truffant va publicar un article on subministrava els fonaments d’aquest estil, criticava l’acadèmia burgesa, defenia les necessitats de rodar en exteriors i la implicació del director en tots els marges de l’autoria del rodatge(o cinema en sí).

Al número 65 Godard va dir que el realitzador ha de ser considerat l’autor de la pel·lícula, posava el muntatge per davant de la posta en escena.

A partir d’aquesta revista els joves creadors van posar en marxa aquest cinema senzill, obert, exclòs de formalismes, juvenil, fresc, provocatiu... Mostres que van guanyar la complicitat del públic:

-          “Y Diós creó a la mujer” (1956)    i    “Relaciones peligrosas” (1959) -- Roger Vadim
-          “Ascensor para el cadalso” (1957)   i   “Los amantes” (1958) – Louis Malle
-          “El bello Sergio” (1958)   i   “Los primos” (1958) – Claude Chabrol

El millor director en identificar els valor d’aquest corrent va ser Jean-Luc Godard, que tenia una originalitat i una creativitat molt personal. Defensava la càmera portàtil i la improvisació en l’escenificació.  Entre els seus llargmetratges sobresurten:

-          “Al final de la escapada” (1959)
-          “Vivir su vida” (1962)
-          “Una mujer casada” (1964)
-          “Lemmy contra Alphaville” (1965)
-          “Pierrot el loco” (1965)
d       

           dogma del 95
 El objectiu es purificar el cinema de costosos y espectaculars efectes o modificacions de post-producció, els directors es concentran en la histori i els actors. les seves regles son:

11. els rodatjes han de ser en llocs reals
22. la musica no pot ser afegida en la post-produccio a de ser diegética
33. el rodatge es farà camera en ma.
  4. la pelicula ha de ser en color
  5. proibicio de utilitzacio de filtres
  6. no poden tenir acció o crims
  7.queden proibits els salts temporals
  8. el format de la pelicula a de ser de 35mm
  9. el director no pot apareixer en els credits
d

No hay comentarios:

Publicar un comentario