vaca cega

musica en el cinema

- Música diegética: és la música que escolta l'espectador i també l'escolten els personatges de la pel·lícula. 

- Música indidental:  és al contrari que la música diegética on l'espectadir no veu la font d'origen 

- Leimotiv:  Aquest tema musical es relaciona amb un personatge, situació, escenes... Pot tenir variacions (estructurals, tímbriques, de forma, de toanlitat...) adequant-se a les diferents situacions que van succeint. El leitmotiv està considerat incluit dins la banada sonora.

blancanieves

• fitxa tecnica
• 
  
• Director: Pablo Berger
• País: Espanya
• Any: 2012
• Duració: 104 min.
• Génere: Drama.
• Producció: Arcadia Motion Pictures.
• Director fotografia: Kiko de la Rica
• Música: Alfonso Vilallonga

sinopsi:

inspirade el conte popular dels germans Grimm, està ambientada en els anys 20 en andalucia. Carmen es una noia que en la seva infancia pateix la desgracia de viure amb la seva madrastra, carme s´ayunya del seu passat gracies a la ayuda d´uns nans dedicats a l´art del toreig

Analisis de la pel·licula

Cal destacar que és una pel·licula muda i en blanc i negre rodada i produida als nostres dies. És una aposta complicada i arriscada que va resultar tenir molt èxit i sorprendre a la gent. 

Aquesta pel·licula de Berger és un conte popular conegut per tothom però a l'espanyola, on hi apareixen símbols com la cultura dels toros o el flamenc.  

 

Un element molt important a destacar és l'exactitud aconseguida per tot l'equip, ja sigui tant de fotografia com de vestuari i maquillatge i exteriors, d'ambientar un espanya actual a l'època dels anys 20. Té unes magnifiques imatges molt resaltades per l'absència de veu i unes grans interpretacions dels actors i actrius que sense paraules expressaven tot allò que volien i duna manera extraordinaria.U

El tractament de la llum està molt ben aconseguit aligual que la música o banda sonora, on destaquem la cançó de Silvia Pèrez Cruz. 

La "Blancaneus" de Pablo Berger compte a part de la sensibilitat d'Alfonso Vilallonga, compositor habitual d'IsabelCoixet, amb un equip tècnic magnífic. Destaca en particular, el complicat treball del director de fotografia Kikode la Rica, que va haver rodar amb diferents velocitats per simular una pel·lícula de l'època muda. També eldissenyador de vestuari Paco Delgado ha realitzat un treball excel·lent.

tipos de planos cinematograficos

Plano general (Long shot)

Introduce al espectador en la situación, le ofrece una vista general y le informa acerca del lugar y de las condiciones en que se desarrolla la acción. Suele colocarse al comienzo de una secuencia narrativa. En un plano general se suelen incluir muchos elementos, por lo que su duración en pantalla deberá ser mayor que la de un primer plano para que el espectador pueda orientarse y hacerse cargo de la situación. Puede realizarse de varios modos, según su grado de generalidad.

Plano panorámico general:

Es una filmación que abarca muchos elementos muy lejanos. En él los personajes tendrán menos importancia que el paisaje. Por ejemplo, una cabaña en el bosque vista de lejos. Las personas se verán pequeñas.

Gran plano general:

Es una panorámica general con mayor acercamiento de objetos o personas. (Alrededor de 30 metros).

Plano general corto:

Abarca la figura humana entera con espacio por arriba y por abajo

Plano americano: Toma a las personas de la rodilla hacia arriba. Su línea inferior se encuentra por debajo de las rodillas.

Plano en profundidad: Cuando el director coloca a los actores entre sí sobre el eje óptico de la cámara dejando a unos en primer plano y a otros en plano general o plano americano. No se habla de dos planos, primer plano o segundo plano, como haríamos en lenguaje coloquial, pues hemos definido plano, por razones prácticas, como sinónimo de encuadre.

Plano medio (Medium shot)

Limita ópticamente la acción mediante un encuadre más reducido y dirige la atención del espectador hacia el objeto. Los elementos se diferencian mejor y los grupos de personas se hacen reconocibles y pueden llegar a llenar la pantalla.

Plano medio largo: encuadre que abarca a la figura humana hasta debajo de la cintura.

Plano medio corto (Medium close shot): encuadre de una figura humana cuya línea inferior se encuentra a la altura de las axilas. Es mucho más subjetivo y directo que los anteriores. Los personajes pueden llegar a ocupar la pantalla con un tercio de su cuerpo, y permite una identificación emocional del espectador con los actores. Mediante este encuadre es posible deslizar también muchos otros elementos significativos.

Primer plano (Close up): encuadre de una figura humana por debajo de la clavícula. El rostro del actor llena la pantalla. Tiene la facultad de introducirnos en la psicología del personaje. Con este encuadre se llega a uno de los extremos del lenguaje visual: los objetos crecen hasta alcanzar proporciones desmesuradas y se muestran los detalles (ojos, boca, etc.).

Semiprimer plano (Semi close up shot): Concentra la atención del espectador en un elemento muy concreto, de forma que sea imposible que lo pase por alto. Si se refiere al cuerpo humano, este tipo de encuadre nos mostrará una cabeza llenando completamente el formato de la imagen. Desde el punto de vista narrativo nos puede transmitir información sobre los sentimientos, analiza psicológicamente las situaciones y describe con detenimiento a los personajes.

Gran primer plano: cuando la cabeza llena el encuadre.

Plano corto: encuadre de una persona desde encima de las cejas hasta la mitad de la barbilla.

Plano detalle: Primerísimos planos de objetos o sujetos, flores, una nariz, un ojo, un anillo, etc.

mite de la caberna Post producció

la meva idea en la post-produccio era intentar no caure en la monotonia de fer un video amb el tipic pla secuencia, sensa cambi de plans, per lo que vaig demanar gravar totes les escenes desde tots els angles posibles.

despres de grabar el video, la meva tasca va ser editar el video per que sigui agradable a la vista.

el primer planol es de la ona seguda en un sofa en el que amb el programa de audicity, vaig agafar el anunci de silig bang per donar la sensacio que amb un enmarcament de primer pla, crear la ilusio de que en el fora de camp esta veient la tele.

despres en la conversa es va fer en 3 planols, america, amb fons i contrapicat, el rimer es de la arribada a la casa, la segona la combersa i ultima la del movil, asaa de un contrapicat a un la al detall.

el montaje va ser facil. amb el programa vegas. tambe vaig utilitzar el programa audiciti pero introduir el audio de la publicitat de cilig bang i la sintonia del telediari de TVE.

corrents cinematografiques

Cinema ull

el cinema ull es una teoría creada per dziga vertov

les seves caracteristiques son:

objectividad
no té preparació previa
pensar que la camara veu millor que el ull huma
no hi ha guions,ni decorats, ni actors profesionals

la filosofia de Vertiw era que atraves de la camara captar les accions de la vida, utilitzan els metododes mes sencills

En 1919, Vertov i uns altres joves cineastes, van crear un grup anomenat Kinoks (Cinema-Ull). . Entre 1922 i 1923, Vertov i la seva esposa van publicar diversos manifestos en publicacions d'avantguarda, desenvolupant la seva teoria del Cinema-Ull. Vertov i els altres membres del grup rebutgen de pla tots els elements del cinema convencional: des de l'escriptura prèvia d'un guió fins a la utilització d'actors professionals, passant pel rodatge en estudis, els decorats, la il·luminació, etc. El seu objectiu era captar la "veritat" cinematogràfica, muntant fragments d'actualitat de manera que permetessin conèixer una veritat més profunda que no pot ser percebuda per l'ull. "fragments d'energia real que, mitjançant l'art del muntatge, es van acumulant fins a formar un tot global", permetent "veure i mostrar el món des del punt de vista de la revolució proletaria mundial".


dziga vertov: va acabant fent cinema-verite.

                                                        3 songs eicae lenin (1934)

NOUVELLE VAGUE

Aquesta corrent francesa es basava en el fet de fugir d’una exuberància formal. Tendia cap al naturalisme expressiu, fugint també de la comercialitat. Es volia redefinir la crítica cinematogràfica i aconseguir ser portaveus d’una “nova onada” en el cinema francès. Un exemple, a nivell teòric, va ser la revista “La Revue du Cinema” (1947), més tard anomenada “Cahiers du Cinéma” (1951).

Al número 31 de “Cahiers”, Truffant va publicar un article on subministrava els fonaments d’aquest estil, criticava l’acadèmia burgesa, defenia les necessitats de rodar en exteriors i la implicació del director en tots els marges de l’autoria del rodatge(o cinema en sí).

Al número 65 Godard va dir que el realitzador ha de ser considerat l’autor de la pel·lícula, posava el muntatge per davant de la posta en escena.

A partir d’aquesta revista els joves creadors van posar en marxa aquest cinema senzill, obert, exclòs de formalismes, juvenil, fresc, provocatiu... Mostres que van guanyar la complicitat del públic:

-          “Y Diós creó a la mujer” (1956)    i    “Relaciones peligrosas” (1959) -- Roger Vadim

-          “Ascensor para el cadalso” (1957)   i   “Los amantes” (1958) – Louis Malle

-          “El bello Sergio” (1958)   i   “Los primos” (1958) – Claude Chabrol

El millor director en identificar els valor d’aquest corrent va ser Jean-Luc Godard, que tenia una originalitat i una creativitat molt personal. Defensava la càmera portàtil i la improvisació en l’escenificació.  Entre els seus llargmetratges sobresurten:

-          “Al final de la escapada” (1959)

-          “Vivir su vida” (1962)

-          “Una mujer casada” (1964)

-          “Lemmy contra Alphaville” (1965)

-          “Pierrot el loco” (1965)

d       

           dogma del 95

 El objectiu es purificar el cinema de costosos y espectaculars efectes o modificacions de post-producció, els directors es concentran en la histori i els actors. les seves regles son:

11. els rodatjes han de ser en llocs reals

22. la musica no pot ser afegida en la post-produccio a de ser diegética

33. el rodatge es farà camera en ma.

  4. la pelicula ha de ser en color

  5. proibicio de utilitzacio de filtres

  6. no poden tenir acció o crims

  7.queden proibits els salts temporals

  8. el format de la pelicula a de ser de 35mm

  9. el director no pot apareixer en els credits

d

corrents artistiques cinematografiques NOU CINEMA ALEMANY

Al començament dels anys 60, el cinema de la República Federal d'Alemanya es trobava en una lamentable situació. A pesar que les condicions econòmiques eren favorables, perquè aquests van ser els anys del" miracle econòmic alemany", fora d'unes poques excepcions, el cinema alemany va produir una majoria d'obres convencionals, de reduït interès artístic, que tindran un enorme èxit de taquilla en els anys 50. Però després de la contínua reiteración de la mateixa fórmula, els cinemes van començar a buidar-se de manera alarmant. La indústria cinematogràfica estava desorientada. No existien joves guionistes i directors perquè a les noves generacions no se'ls havia donat mai una oportunitat, ignorant-les totalment.
La situació d'estancamiento que viu el cinema alemany s'ha de sobretot a:

• L'exili de professionals del cinema motivat per l'arribada del nazisme
• Els anys 50 són temps difícils, a causa de la derrota militar i a la situació econòmica i moral en la qual ha quedat el país després de la guerra.
• L'aparició de la TV amb força en aquests anys que fa que disminueixi el nombre d'espectadors que acudeixen a les sales de cinema.
• El predomini de pel·lícules d'evasió amb temes romàntics amb un final feliç per a fer oblidar els problemes derivats de la guerra.

La situació va a canviar en els anys 60 amb els moviments estudiantils i per l'evolució i el canvi que es produeixen en el teatre i la literatura germanos, que molt aviat van a passar al cinema per mitjà dels directors de curtmetratges. En 1962, els joves cortometrajistas alemanys es donen cita en Oberhausen, ciutat que convoca anualment un Festival de Curts, on per mitjà d'un manifest van a proclamar el fracàs del cinema comercial. El Manifest d'Oberhausen declara que el futur del cinema està en mans dels quals han demostrat utilitzar un nou llenguatge cinematogràfic, format en les escoles i en l'experimentació del curtmetratge, i expressen la seva intenció de crear un nou cinema alemany, estant disposats a suportar en comú els riscos econòmics que això impliqui, declarant que "el vell cinema alemany ha mort, només creiem en el nou".
Els signants del manifest són vint-i-sis joves directors, que estan familiarizados amb la teoria del cinema d'autor i amb la Nouvelle vague, però a diferència d'aquest corrent:

• No posseeixen una postura crítica o teòrica davant el cinema, sinó que els uneix la necessitat de crear un estat favorable per a la producció i distribució de pel·lícules.
• No coneixen la tradició cinematogràfica del seu país i no els interessa el cinema de l'època, encara que han crescut en contacte amb el cinema americà, a causa de la presència americana en sòl alemany.

La temàtica i l'estil van a ser molt variats entre els integrants del Nou Cinema Alemany:

• Tracten els problemes de la joventut, la inadecuación davant el model que proposa la societat que genera problemes d'incomunicació i de solitud vists amb pessimisme
• Es replantegen el passat del seu país i la seva repercussió en el present
• Examinen la postguerra i la reconstrucció del país des d'una òptica individual i des de l'experiència personal, generalment femenina.

Representants

Els principals representants d'aquest corrent van a ser:

• Volker Schlöndorff

• Rainer Werner Fassbinder

• Werner Herzog

• Wim Wenders