miércoles, 14 de noviembre de 2012

corrents cinematografiques

Cinema ull

el cinema ull es una teoría creada per dziga vertov

les seves caracteristiques son:

objectividad
no té preparació previa
pensar que la camara veu millor que el ull huma
no hi ha guions,ni decorats, ni actors profesionals

la filosofia de Vertiw era que atraves de la camara captar les accions de la vida, utilitzan els metododes mes sencills

En 1919, Vertov i uns altres joves cineastes, van crear un grup anomenat Kinoks (Cinema-Ull). . Entre 1922 i 1923, Vertov i la seva esposa van publicar diversos manifestos en publicacions d'avantguarda, desenvolupant la seva teoria del Cinema-Ull. Vertov i els altres membres del grup rebutgen de pla tots els elements del cinema convencional: des de l'escriptura prèvia d'un guió fins a la utilització d'actors professionals, passant pel rodatge en estudis, els decorats, la il·luminació, etc. El seu objectiu era captar la "veritat" cinematogràfica, muntant fragments d'actualitat de manera que permetessin conèixer una veritat més profunda que no pot ser percebuda per l'ull. "fragments d'energia real que, mitjançant l'art del muntatge, es van acumulant fins a formar un tot global", permetent "veure i mostrar el món des del punt de vista de la revolució proletaria mundial".


dziga vertov: va acabant fent cinema-verite.

                                                        3 songs eicae lenin (1934)

NOUVELLE VAGUE

Aquesta corrent francesa es basava en el fet de fugir d’una exuberància formal. Tendia cap al naturalisme expressiu, fugint també de la comercialitat. Es volia redefinir la crítica cinematogràfica i aconseguir ser portaveus d’una “nova onada” en el cinema francès. Un exemple, a nivell teòric, va ser la revista “La Revue du Cinema” (1947), més tard anomenada “Cahiers du Cinéma” (1951).

Al número 31 de “Cahiers”, Truffant va publicar un article on subministrava els fonaments d’aquest estil, criticava l’acadèmia burgesa, defenia les necessitats de rodar en exteriors i la implicació del director en tots els marges de l’autoria del rodatge(o cinema en sí).

Al número 65 Godard va dir que el realitzador ha de ser considerat l’autor de la pel·lícula, posava el muntatge per davant de la posta en escena.

A partir d’aquesta revista els joves creadors van posar en marxa aquest cinema senzill, obert, exclòs de formalismes, juvenil, fresc, provocatiu... Mostres que van guanyar la complicitat del públic:

-          “Y Diós creó a la mujer” (1956)    i    “Relaciones peligrosas” (1959) -- Roger Vadim
-          “Ascensor para el cadalso” (1957)   i   “Los amantes” (1958) – Louis Malle
-          “El bello Sergio” (1958)   i   “Los primos” (1958) – Claude Chabrol

El millor director en identificar els valor d’aquest corrent va ser Jean-Luc Godard, que tenia una originalitat i una creativitat molt personal. Defensava la càmera portàtil i la improvisació en l’escenificació.  Entre els seus llargmetratges sobresurten:

-          “Al final de la escapada” (1959)
-          “Vivir su vida” (1962)
-          “Una mujer casada” (1964)
-          “Lemmy contra Alphaville” (1965)
-          “Pierrot el loco” (1965)
d       

           dogma del 95
 El objectiu es purificar el cinema de costosos y espectaculars efectes o modificacions de post-producció, els directors es concentran en la histori i els actors. les seves regles son:

11. els rodatjes han de ser en llocs reals
22. la musica no pot ser afegida en la post-produccio a de ser diegética
33. el rodatge es farà camera en ma.
  4. la pelicula ha de ser en color
  5. proibicio de utilitzacio de filtres
  6. no poden tenir acció o crims
  7.queden proibits els salts temporals
  8. el format de la pelicula a de ser de 35mm
  9. el director no pot apareixer en els credits
d

jueves, 8 de noviembre de 2012

corrents artistiques cinematografiques NOU CINEMA ALEMANY

Al començament dels anys 60, el cinema de la República Federal d'Alemanya es trobava en una lamentable situació. A pesar que les condicions econòmiques eren favorables, perquè aquests van ser els anys del" miracle econòmic alemany", fora d'unes poques excepcions, el cinema alemany va produir una majoria d'obres convencionals, de reduït interès artístic, que tindran un enorme èxit de taquilla en els anys 50. Però després de la contínua reiteración de la mateixa fórmula, els cinemes van començar a buidar-se de manera alarmant. La indústria cinematogràfica estava desorientada. No existien joves guionistes i directors perquè a les noves generacions no se'ls havia donat mai una oportunitat, ignorant-les totalment.
La situació d'estancamiento que viu el cinema alemany s'ha de sobretot a:
  • L'exili de professionals del cinema motivat per l'arribada del nazisme
  • Els anys 50 són temps difícils, a causa de la derrota militar i a la situació econòmica i moral en la qual ha quedat el país després de la guerra.
  • L'aparició de la TV amb força en aquests anys que fa que disminueixi el nombre d'espectadors que acudeixen a les sales de cinema.
  • El predomini de pel·lícules d'evasió amb temes romàntics amb un final feliç per a fer oblidar els problemes derivats de la guerra.
La situació va a canviar en els anys 60 amb els moviments estudiantils i per l'evolució i el canvi que es produeixen en el teatre i la literatura germanos, que molt aviat van a passar al cinema per mitjà dels directors de curtmetratges. En 1962, els joves cortometrajistas alemanys es donen cita en Oberhausen, ciutat que convoca anualment un Festival de Curts, on per mitjà d'un manifest van a proclamar el fracàs del cinema comercial. El Manifest d'Oberhausen declara que el futur del cinema està en mans dels quals han demostrat utilitzar un nou llenguatge cinematogràfic, format en les escoles i en l'experimentació del curtmetratge, i expressen la seva intenció de crear un nou cinema alemany, estant disposats a suportar en comú els riscos econòmics que això impliqui, declarant que "el vell cinema alemany ha mort, només creiem en el nou".
Els signants del manifest són vint-i-sis joves directors, que estan familiarizados amb la teoria del cinema d'autor i amb la Nouvelle vague, però a diferència d'aquest corrent:
  • No posseeixen una postura crítica o teòrica davant el cinema, sinó que els uneix la necessitat de crear un estat favorable per a la producció i distribució de pel·lícules.
  • No coneixen la tradició cinematogràfica del seu país i no els interessa el cinema de l'època, encara que han crescut en contacte amb el cinema americà, a causa de la presència americana en sòl alemany.
La temàtica i l'estil van a ser molt variats entre els integrants del Nou Cinema Alemany:
  • Tracten els problemes de la joventut, la inadecuación davant el model que proposa la societat que genera problemes d'incomunicació i de solitud vists amb pessimisme
  • Es replantegen el passat del seu país i la seva repercussió en el present
  • Examinen la postguerra i la reconstrucció del país des d'una òptica individual i des de l'experiència personal, generalment femenina.

Representants

Els principals representants d'aquest corrent van a ser: